Com deia en l’article anterior, les distorsions cognitives no són fruit de cap malaltia, no son res greu, sinó un procés mal après. Moltes persones cometen distorsions en el seu dia a dia sense adonar-se’n, cosa que els provoca malestar i repercussions en la seva autoestima. En l’anterior article us en deia alguns exemples, aquí uns quants més: parlem per exemple de persones que només veuen la part negativa de les coses o de persones que creuen que tots parlen malament d’elles, però també d’aquelles que sempre ho veuen tot de color rosa i viuen en els mons de iupi.
Les distorsions cognitives són fruit d’un aprenentatge, igual que la resta de processos de pensament que duem a terme. El problema és que es tracta d’un aprenentatge erroni. És com si portéssim unes ulleres que ens canvien la realitat en base al que nosaltres li hem programat. Com si el cervell apliqués uns filtres de forma automàtica que impedeixen veure tots els inputs o dades de la realitat, perquè li hem ensenyat així.
Però per què hem après malament a interpretar la realitat?
Hi ha dues explicacions a aquest mal aprenentatge. Per un costat pot ser degut a la influència d’altres persones. Créixer o estar molt temps exposat a opinions no realistes ens fa creure que aquesta forma de pensar és la més correcta, i en conseqüència continuem aplicant-la habitualment. Per exemple, créixer amb uns pares que no han trobat mai un defecte en els seus fills i els han defensat fins i tot quan feien les coses malament. O en el cas contrari, créixer en un entorn familiar on mai s’han reconegut els èxits sinó que sempre s’ha donat més importància a les coses negatives, també ens ensenyarà a veure la realitat d’aquesta manera.
Per l’altra banda, podria ser que la manera de pensar o interpretar la realitat fos apresa correctament en un moment determinat i funcionés perquè la situació concreta que vivíem era real, però temps després es segueix usant com un estàndard en altres situacions, de manera desadaptativa. Amb un exemple ho veuràs més clar: en el cas de la típica persona que creu que tots parlen malament d’ell: aquest pensament pot tenir un origen totalment real si ha passat una època de la seva vida en el qual les persones que l’envoltaven realment parlaven malament d’ell. A partir d’aquí s’ha acostumat a pensar així i el seu cervell aplica aquest filtre de manera indiscriminada, fent lectures errònies de la realitat i provocant-li malestar i problemes amb els altres. Ho veus ara?
Per tant, a mode de conclusió i per anar acabant, sabem que les distorsions cognitives son apreses, i tota cosa apresa es pot “desaprendre”. Vol dir això que es poden esborrar aquestes maneres incorrectes de pensar, com quan esborrem les aplicacions del telèfon que ja no ens interessen? No ben bé. El que vol dir és que igual que vam aprendre maneres incorrectes de llegir la realitat, podem aprendre’n de correctes i mica a mica anar desbancant les distorsions cognitives. Podem ensenyar-li al cervell a veure-hi amb unes ulleres més nítides.
És evident que requerirà d’un esforç important al principi, perquè tot mal hàbit que està automatitzat és difícil de combatre. Les coses noves solen costar més de fer, però poc a poc amb la pràctica es van fent habituals en el nostre dia a dia, fins que les fem sense pensar-hi perquè s’hauran automatitzat. És com anar en bicicleta o aprendre a conduir, tot i que costa, aprenem a fer-ho per la recompensa que sabem que tindrem després…
I dit això, és suficient recompensa per tu tenir millor autoestima, gaudir més del dia a dia, de les persones que t’envolten i en definitiva, absorbir les coses bones de la vida? Val la pena l’esforç? Tu tries.